Vídeo símbols Sant Boi

 

Pujada de nota

 Sant Baldiri

L'objectiu d'aquesta última entrada el bloc, és conèixer una mica més el nostre poble i enriquir-nos d'informació que fins ara desconeixíem.

És representat de manera obligada amb una sèrie d'elements que des de la perspectiva cristiana simbolitzen la seva vida i martiri, això és una cosa comuna a la resta d'imatges, però normalment i per al públic profà són dades que solen passar desapercebuts, quan realment són els elements que més enllà de l'obra artística, distingeixen i determinen la mateixa.

La parròquia de Sant Baldiri està documentada des de l'any 966. També se sap que l'any 1040 es treballava en una església, d'estil romànic, que va va ser substituïda per un nou temple al segle XVIII.

  

                                   

Quan es va construir?

L'edifici actual va ser construït entre 1710-1752. Té tres naus capçades amb un absis rectangular i campanar de torre poligonal. Està construïda amb pedra de bona qualitat, aparellada amb carreus regulars, ben tallats i arrenglerats. Destaca especialment la portalada barroca, amb frontons corbats tallats i una fornícula central amb la imatge del sant. També s'hi va encastar una clau de volta gòtica, amb Déu Pare assegut en majestat sota un cel estrellat.

De l'edifici romànic es poden veure traces, restes de les antigues capelles laterals, al carrer de la Pau, el qual coincideix amb l'antic eix del temple primitiu.

A l'interior del temple, a la capella de la Pietat, hi ha el sepulcre de Rafael Casanova, conseller en cap de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra de Successió, que morí a Sant Boi l'any 1743.

 La seva historia

Inicialment era una església preromànica de la qual no ha pervingut res. Se sap que l'any 1040 ja es treballava en l'església romànica, ja que hi ha documentat que un tal Escluva va fer una donació de vi "ad ipsa cobertura" de Sant Baldiri.

Era una imponent església romànica amb coberta de fusta, que va fer les funcions de parròquia junt amb la de Sant Pere, molt propera i que va acabar per desaparèixer a la Guerra del Francès.

Mn. Francesc Albert va impulsar la construcció de la nova parròquia iniciant-se les obres el 1710 i donant-se per finalitzades amb l'inici del culte el 1752. 

En principi encara hi havia el cementiri adossat, però amb les noves lleis del segle xix es va traslladar i es va guanyar espai per a la Plaça de l'Església. De l'església anterior es conserva cinc arcades de mig punt tapiades i una clau de volta del Pare Etern sota la rosassa del cor. Dels retaules que contenia només s'ha conservat la taula central del retaule de Sant Baldiri, de Lluís Dalmau. L'orgue també fou destruït i de l'Arxiu Parroquial una bona part.

La seva arquitectura

 La seva orientació presenta la capçalera al nord, la façana al sud i els costats laterals a est i oest. Aquesta orientació no és arbitrària i respon a dos factors fonamentals. Primerament, l'església barroca fou bastida sobre les restes d'una romànica del segle xi, aprofitant alguns dels arcs de la capçalera de la primitiva església, que s'orientava com era habitual a l'est, per a travar el mur lateral oriental de la segona (vegeu fitxa específica). En segon lloc, la primacia de la façana com a element barroc s'adiu amb una orientació a migjorn que la il·lumina millor.

La façana, amb la seva torre campanar octogonal, està feta de carreus de pedra ben tallats i aparellats. Destaca el seu barroquisme accentuat, tant per les cornises i frontons curvilinis de la porta i la fornícula centrals, com pels seus elements estructurals: verticalitat accentuada per l'escalinata d'accés i pels obeliscs amb esferes de la cornisa, amb preponderància de línies corbes en aquesta, contraforts que imiten pilastres, 

Personalment, no la visito gaire, però crec que en general és un símbol que representa tot Sant Boi. Ja que des de lluny per la carretera es pot veure on se situa i directament ho relacionem amb la nostra ciutat.

2n Pasqua

 Simbologia 2n PASQUA

El dilluns 24 de maig es fa la Segona Pasqua, una festa que se celebra de manera desigual en tot el país: com és una festivitat d'elecció municipal, algunes poblacions fan festa i altres no.

La festivitat té lloc el cinquantè dia després del diumenge de Resurrecció.

a festa té un rerefons clarament religiós i commemora el descens de l'Esperit Sant sobre els apòstols. Segons expliquen les sagrades escriptures, 50 dies després de la resurrecció de Crist, l'Esperit Sant es va aparèixer davant els seus deixebles més fidels i els va encomanar l'inici de la tasca evangelitzadora. A partir d'aquest moment, els apòstols van començar a recórrer el món per a fer difusió de la fe cristiana i, per això, l'Esperit Sant els va dotar de la xenoglòssia, que és la comprensió de diverses llengües.

Símbols

Àngel 

L'Àngel va portar la pedra que segellava el sepulcre i els va anunciar la seva resurrecció. Després, Jesús se'ls va presentar als seus apòstols de diferents formes segons cada Evangeli abans de pujar als cels. És així és com s'inicia el Temps de Pasqua."Jesús ho va oferir tot en tres anys de predicació i va acabar en la creu després de donar menjar a centenars de persones i curar", ha explicat en COPE el pare Ángel Camino, sacerdot de l'orde de Sant Agustí i un dels vicaris de l'arxidiòcesi de Madrid.

L'esperit Sant

L'Esperit Sant i la resurrecció de Jesús no es poden separar i ens ha estat donat per a la nova presència de Déu entre nosaltres.

 Per l'Esperit Sant Crist viu enmig de nosaltres i en cadascun de nosaltres. Per l'Esperit Sant som capaços d'estimar. Per l'Esperit Sant podem «veure» al Senyor – «veure» amb els ulls de la fe. Per l'Esperit Sant podem acollir a la persona de Crist ressuscitat a l'Església reunida, en l'Escriptura proclamada com a Paraula viva i eficaç, en els sagraments, en la vida, en les persones –sobretot en els més pobres- i en els esdeveniments de la nostra vida personal o de la nostra vida col·lectiva. Per l'Esperit Sant podem passar a l'acció i donar la vida pels altres, a imitació de Crist, oberts a l'esperança del Regne de Déu.

La creu

Per als cristians la creu té un significat molt valuós, ja que, simbolitza tant el sofriment, passió i sacrifici de Jesucrist per la humanitat com, la salvació, reconciliació i unió amb Jesucrist. La creu és el principal símbol de la fe i Església Catòlica.

El Divendres Sant es presenta la Creu per a recordar i agrair el sacrifici que va fer Jesucrist per a netejar els pecats del món.

Ciri Pascual

El Ciri Pascual representa la mort i resurrecció de Jesucrist, la llum i la vida del món. El Ciri Pascual és una espelma de gran grandària, de color blanc que té gravades les lletres gregues Alfa i Omega, que signifiquen que Déu és el principi i fi de tot.

El foc que s'empra per a encendre el Ciri Pascual deriva de les espelmes enceses durant la Vigília Pasqual. El foc del Ciri Pascual és nou que renova la fe, d'aquest foc, a més, s'encenen la resta de les espelmes. Aquest foc representa a Jesucrist ressuscitat i vencedor de les ombres i tenebres.

video motivador

 

Simbologia Pasqua

 Els ous 

En aquella època l'Església no aconsellava el consum d'ous durant la Quaresma. Les gallines continuaven ponent. Tirar els ous hauria estat un pecat per aixo, no quedava més remei que guardar-los. En unes setmanes s'aconseguia una sobreabundància d'ous als quals calia donar sortida.

Compartien i regalaven els ous que no s'havien consumit durant la Quaresma. D'aquesta manera, va anar naixent un costum. Regalar una cistella d'ous frescos era sens dubte un magnífic detall, però si a més els ous s'acolorien o es pintaven es convertien en un autèntic regal.

En el segle XII l'Església beneirà el costum de regalar ous com a símbol de *resurreción a la sortida de la missa de Pasqua. Un costum que s'ha mantingut fins no fa molt, especialment en les zones rurals, on avis i padrins lliuren als fillols panets amb dos ous que s'emportaven a beneir.

L'ou es el símbol de vida, fecunditat i renovació.

Té una gran importància com a símbol de la Pasqua que coincideix amb l'inici de la primavera, la qual cosa no és casualitat. A la primavera, la naturalesa surt de la seva letargia, iniciant-se un nou cicle vegetal. És el despertar a la vida, és a dir, la Pasqua representa una nova vida que culmina amb la la resurreción. 

Simbolitza els quatre elements de la vida. La pela representa la terra; la membrana, l'aire; la clara, l'aigua; i la gemma, el foc.

Per a mi no té un significat en concret, ho relaciono bastant amb el dia de la pasqua si els ous estan decorats o a sobre d'un petit pastís.

El conill

El conill és utilitzat avui dia com a símbol de la Pasqua, que és la festivitat cristiana per a celebrar l'esperança de la vida després de la Resurrecció de Jesús Crist per Setmana Santa.
No obstant això, ni el conill de Pasqua ni els ous de Pasqua que aquest porta són esmentats enlloc en la Bíblia.

La tradició del conill està associada a rituals de celebració de la fertilitat que es feien en el nord d'Europa en els temps precristians.

A més, la llegenda segons la qual en el sepulcre on estava Jesús va haver-hi un conill que va presenciar la seva resurrecció és també falsa, sense cap mena de suport en les Sagrades Escriptures.

Per a mi té el mateix simbolisme que els ous, ho relaciono amb el dia de la mona. No sabia ven bé el seu significat relacionat amb la religió, però personalment no comparteixo la seva simbologia religiosa.

La mona de pasqua

Les primeres mones que van aparèixer, a Aragó, a Catalunya i a altres regions, van ser treballades amb massa de pa comú, per a posteriorment passar a la massa de bescuit i ous durs, símbol de fertilitat al món pagà. Més tard s'afegiria la xocolata que va entrar a Europa procedent d'Amèrica per Barcelona.

Va ser a la fi del segle XIX quan va aparèixer a França el costum de fer peces de xocolata en forma d'ou.

Les mones actuals presenten una gran diversitat de figures i formes encara que abans generalment eren rodones. Inicialment, la mona era una massa de coca elaborada amb sucre i altres llaminadures amb ous durs damunt, i, amb el temps, els ous es van tornar de xocolata i a la fi van esdevenir la base de la mona.

A Catalunya, la tradició dels ous de Pasqua i la Mona segueix molt viva. Amb el temps, les mones han anat canviant de forma i composició i de l'antiga massa de pastís amb ous, s'ha passat al pastís de xocolata o a les figures de xocolata a les quals estem habituats avui dia.

Sant Jordi

 Simbologia de Sant Jordi

La festivitat de Sant Jordi és un dia que se celebra amb molt d'entusiasme i alegria a Catalunya. El 23 d'abril els carrers de ciutats i pobles s'abarroten de gent i de llocs de venda de llibres i roses. Es tracta de celebrar la festivitat del patró de Catalunya i de recordar aquesta tradició basada en l'amor i la cultura.

• Rosa: Simbolitza la bellesa i les espines, i l'amor femení representat per la rosa de pètals vermells, vellutats i fràgils, i a voltes acompanyada d’una espiga que representa la fecunditat, suscita una interpretació molt antiga de les llavors de cereal.   El rosa significa amor, gratitud i admiració. Rosa verda: esperança, *descans joventut i equilibri.

•  Drac:  És un símbol de les coses dolentes, del desordre. Aquesta bestia que ens terroritza i que, amb el seu foc, és capaç d'acabar amb nosaltres.

• Sang:  Mostra el fet que en neixi una flor, una rosa vermella. Quan la llança de l'Amor penetra en el drac com a conseqüència de la lluita, amb sofriment i dolor, la sang ens neteja i purifica.

• Cavaller: És capaç de dominar al seu cavall, al psiquisme inconscient que si no fos per qui porta les regnes correria a cegues impulsat per les seves passions. L'esperit cavalleresc es mou per un ideal, per amor, s'entrega a alguna cosa o algú que està més enllà d'un mateix.

• La princesa: Símbol de la nostra pròpia perfecció, del nostre millor jo, d'aquesta imatge de nosaltres mateixos que per la seva bellesa i perfecció ens empeny a l'amor. 

• La llança: La seva forma punxeguda, s'associa al seu poder de tallar energia negativa com poden ser l'enveja, el mal d'ull, o contra els mals encanteris llançats contra a tu o contra la teva família. Es relaciona amb la poderosa arma amb l'axis mundi, amb l'eix que uneix el de dalt amb el de baix, el cel amb la terra i amb els inferns, el camí que comunica tot el que existeix permetent l'ascens i el descens entre els mons.

Jesús i maria magdalena

La seva teoria

Qui era Maria Magdalena?

Era una dona de qui Jesús va expulsar set dimonis . El nom Magdalena probablement indica que ella venia de Magdala, una ciutat en la costa sud-oest de la Mar de Galilea. Després que Jesús va expulsar set dimonis d'ella, es va convertir en una de les més fidels seguidores de Jesús. 

María Magdalena  va tenir un paper clau en la vida de Jesús i de l'església primitiva. Les dades dels  evangelis sobre la seva vida són escarits. En Lucas 8:2 llegim ”i també algunes dones, a les quals havia curat d'esperits dolents o de malalties: María, per sobrenom Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis”

És esmentada, tant en el Nou Testament canònic com en diversos evangelis apòcrifs, com una distingida deixebla de Jesús de Natzaret. És considerada santa per l'Església catòlica, l'Església Ortodoxa i la Comunió Anglicana.

Qui era Jesús?

Jesús va ser un profeta enviat per Déu el seu pare el totpoderós. Ell sacrifica la seva vida per nosaltres; els pecadors. Per ell vam ser sanats de tots els nostres pecats.

Jesús cura a María Magdalena

Maria magdalena va ser una dona pecadora, la qual tènia 7 dimonis i jesús la salva i ella es torna la seva seguidora. 

• Maria va ser sanada i va tornar a ser seguidora de jesús. 

Després d'aquell dia Maria magdalena va començar a ser seguidora de Jesús, i ja no era pecadora i finalment va quedar curada dels 7 dimonis.

• Jesús i la dona samaritana.

Quan Jesús es va assabentar que havia arribat a l'orella dels fariseus que ell feia més deixebles i batejava més que Juan (encara que no era Jesús mateix qui batejava, sinó els seus deixebles) va abandonar la Judea i va tornar a Galilea.

Quina relació va tenir Jesús amb María Magdalena?

Dels evangelis es desprèn que María Magdalena sentia un gran amor per Jesús. Havia estat lliurada per ell de set dimonis, li seguia com a deixebla, li assistia amb els seus béns  i va estar amb María, la Mare de Jesús, i les altres dones quan Jesús va ser crucificat. 

Va ser, segons els evangelis, la primera a la qual  se li va aparèixer Jesús després de la resurrecció, després de buscar-ho amb llàgrimes. D'aquí la veneració que ha tingut a l'Església com a testimoni del ressuscitat. 

D'aquests passatges no es pot deduir ni que va ser una pecadora, ni molt menys que va ser la dona de Jesús.

Segons aquestes obres, que encara que portin el nom d'evangelis no són pròpiament tals sinó escrits amb revelacions secretes de Jesús als seus deixebles després de la resurrecció, Mariam (Mariamne no apareix el nom de Magdalena excepte en uns pocs llibres) és la que entén millor aquestes revelacions. Per això és la preferida de Jesús i la que rep una revelació especial.

L'oposició que en alguns d'aquests textos (Evangeli de Tomás,  Evangeli de María...) mostren els apòstols cap a ella per ser dona reflecteix la consideració negativa que alguns gnòstics tenien del femení i la condició de María com a deixebla important. No obstant això, alguns volen veure en aquesta oposició un reflex de la postura de l'Església oficial de llavors, que estaria en contra del lideratge espiritual de la dona que proposaven aquests grups.

Res d'això demostrable. Aquesta oposició més aviat pot entendre's com un conflicte de doctrines: les de Pedro i altres apòstols enfront de les quals aquests grups gnòstics exposaven en nom de Mariam. En qualsevol cas, el fet que es recorri a María és una manera de justificar els seus plantejaments gnòstics.

En altres evangelis apòcrifs, especialment en l'Evangeli de Felipe, Mariam (aquesta vegada citada també amb el nom d'origen, Magdalena) és model de gnòstic, precisament per la seva feminitat.

Ella és símbol espiritual de seguiment de Crist i d'unió perfecta amb ell. En aquest context es parla d'un petó de Jesús amb María , simbolitzant aquesta unió, ja que mitjançant aquest petó, una espècie de sagrament superior al baptisme i l'eucaristia, el gnòstic s'engendrava a si mateix com a gnòstic. 

El to d'aquests escrits està absolutament allunyat d'implicacions sexuals. Per això, cap estudiós seriós entén aquests textos com un testimoniatge històric d'una relació sexual entre Jesús i María Magdalena. 

És molt trist que aquesta acusació, que no té cap fonament històric, ja que ni tan sols els cristians de l'època es van veure obligats a polemitzar per a defensar-se d'ella, ressorgeixi cada cert temps com una gran novetat.

Símbols

L'últim sopar

"El codi da Vinci", es un llibre que explica la presència de María Magdalena com el personatge

principal en la vida de Jesús. Una cosa negada per una societat fins i tot masclista.

No és negada únicament per masclisme. L'església entén la diferència entre l'amor d'un pare i l'amor d'una mare. Però l'amor d'una mare sempre és essencial, el d'un pare respon a resultats. Per a l'església catòlica, l'amor patern era el motiu ideal per a controlar als creients.

Era més fàcil dominar-los si es portaven "bé" que si sabien que eren estimats sempre. Es tracta doncs d'una estratègia de control feta per l'Església. Leonardo ho sabia, i encara que no va poder representar-la en el centre del sopar (perquè seria impropi per a aquesta època), va poder representar-la el més pròxim a Jesús.

La seva vestimenta

És habitual trobar a María Magdalena representada amb una túnica vermella i verda. Colors associats amb la fertilitat, la deessa i la reialesa. Segons la teoria del color quan aquest color és utilitzat, la composició presentada té algun misteri ocult. I María Magdalena està plena de Misteris. El vermell és la passió i en una accepció més masculina és el color de la fe.        

Encara que Magdalena, segurament no era pèl-roja, és molt habitual veure el color del seu pèl com a rogenc o pèl-roig. És interessant anotar que per als antics cèltics aquest color de pèl, indicava aristocràcia, algú tocat per les fades, algú d'un altre món.

 

El petó

Magdalena és símbol espiritual de seguiment de Crist i d'unió perfecta amb ell. El  petó de Jesús amb ella , simbolitzant aquesta unió, ja que mitjançant aquest petó, una espècie de sagrament superior al baptisme i l'eucaristia, el gnòstic s'engendrava a si mateix com a gnòstic.